Mon pare fou

Mon pare fou
del tot ateu.
No un ateu tou
si creu no creu...
Igual que un cuc
l'home és fugaç
i serà suc
i després gas.

Com mor el cos mor l'esperit i en el rebost de l'infinit els llucifers són electrons. No hi ha res més. No hi ha més mons. Estava en contra dels més-enllans i de les ombres dels capellans. Mon pare fou del tot ateu. No acceptà jous posats per zeus. Aquests mahomes, pastors, profetes, papes de romes, gurus, mongetes, tiratarots, vidents, xamans, santons, els gots giravagants, mèdiums, druides, budes, odins: paraules buides sense re a dins.

Un dels pocs pics
que féu esment
del seu morir
digué breument:
que quan expiri
ma cendra escampin
al mateix pàrquing
del cementiri.
Mon pare fou
del tot ateu,
ni el xuclà el pou
ni el xafà creu.
No sé si en veia
mai de fantasmes,
sé que no hi creia:
guerra als miasmes.
Ara, a la feina
mesurà espectres,
tenia una eina
que els veu perfectes:
un espectrògraf
de masses, que és
com si un fotògraf
que s'hi endinsés
fes transparents
i ens els fes veure
els components
de la matèria,
i els determina
de forma exacta,
precisa, fina,
car d'això es tracta,
que ell feia anàlisi
moderna, química,
sabent que l'avi
en deia alquímia
com remenava
sofre, esperit,
cervell, paraules
i brins de nit.
I així i tot fou
del tot ateu.
I no un ateu tou:
no hi creia, en reus.



Enric Casasses, del llibre T'hi sé