Llegenda

Sento un galop de cavall que ressona per les parets del congost. Ja em deuen enviar un altre jove d’ulls clars que salvi la donzella. Mireu-la allà, sota aquell teix letal, pàl·lida i espantada, com tremola. Jo esmolo els unglots de les urpes, preparo la flamarada fètida que els estabornirà. Devoraré donzella i cavaller. Allò que tant desitgen ja els ho daré de pressa: la seva carn serà una sola carn mesclada als meus sucs gàstrics, el meu ventre enorme els serà alhora catedral de les noces i tàlem de la còpula. Ja arriba, ja és aquí.

Un bon cavall, sí senyor. També me’l menjaré.
I una bona armadura. L’esclafaré amb les dents,
com qui trenca
un ametlló d’acer i en treu l’ametlla tendra.
Ara la noia el veu. Respira esperançada.
Jo llenço un gruny,
retruny
per l’univers sencer. Moc la cua dentada.

Pro què fa aquest xicot, sense elm ni bacinet?
Fins ara, als altres, els veia brillar els ulls
pels traus de la careta. A aquest li veig la cara,
li veig els rínxols d’or, la boca decidida,
l’esclat de la mirada,
l’aura que l’embolcalla.
Em mira, se m’atansa, no em té por.
Trec una flamarada, i ell corre cap a mi,
tot brandant la seva arma.

Què em passa que les forces m’abandonen el cos?
Què tinc, que els ulls m’esclaten?
Li ofereixo el meu flanc. Me’l travessa amb la llança.
Me li dono amb amor i ell, amb odi, em forada.

Pro els dracs no morim mai.
Com el Mal, com el Fènix,
renaixeré del meu propi cadàver.

Narcís Comadira, del poemari Lent