diumenge, 4 de maig del 2014

El infierno


Estábamos enterrando a un amigo cuando un teléfono móvil interrumpió la grave ceremonia. Tras un breve intercambio de miradas reprobatorias, comprendimos que el ruido procedía del cadáver, cuyo féretro había sido abierto para que el finado recibiera su último adiós. La viuda, después de unos segundos de suspensión, se inclinó sobre el muerto y le sacó el teléfono de uno de sus bolsillos de la chaqueta. “Diga”, pronunció dolorosamente. No sabemos qué escuchó al otro lado, pero la vimos palidecer; en seguida gritó: “Fernando falleció ayer y usted es una zorra que ha destruido nuestro hogar”. Dicho esto, interrumpió la comunicación y devolvió el artefacto a su lugar.



Al abandonar el cementerio supe por alguien de la familia que había sido deseo del propio Fernando ser enterrado con su móvil, lo que, constituyendo una excentricidad perfectamente afín a su carácter, me devolvía la imagen menos grata y oscura de quien sin duda había sido una de las referencias más importantes de mi vida. Como es costumbre, me dirigí en compañía de los íntimos a casa de la viuda para darle consuelo. Ella nos ofreció un café que estábamos saboreando mientras hablábamos de cosas intrascendentes, cuando sonó el teléfono. Tras unos instantes de terror, los presentes alcanzamos un acuerdo tácito: nadie había oído nada, ningún sonido de ultratumba se había colado en aquella reunión de amigos. Después de diez o doce llamadas, el aparato enmudeció y la propia viuda se levantó a descolgarlo. “No estoy para pésames”, dijo.


Aquella noche, a la hora en la que los insomnes suelen descabezar un sueño, me levanté, fui al teléfono y marqué el número del móvil de Fernando. Lo cogieron al primer pitido, pero colgué antes de escuchar ninguna voz. Sólo quería comprobar que el infierno existía.



Juan José Millás

Si et molesta el sostenidor


com olia la flor de taronger
com olia a la matinada
sempre volíem fer l’amor amb la finestra oberta


D’Antibes (OC 9, pàg.177)


com qui dibuixa sense alçar el llapis del paper
m’agradaria dibuixar el teu nu
des del cap fins als dits dels peus sense besar-te.

idem, pàg.181



SI ET MOLESTA EL SOSTENIDOR...

Si et molesta el sostenidor
no et preocupes. Em pots deixar els pits
aquí mentre vas i tornes, dona.
Ja te’ls cuidaré.



Vicent Andrés Estellés

Un de ràpid



Tenim un instant
aquí mateix
dintre del cotxe
al seient del darrera,
tot es petit
però sobra espai,
m'abraces fort ;
la teva llengua
a la meva boca,
els teus dits
penetren el meu sexe...
deixant-lo humit.
M'omples de tu
amunt i avall
davant , darrera...
no paris , tenim poc temps...
els dos suats
ens vestim ràpid
i extasiats de plaer
...marxem...



Pili (pseudònim)

Menú diari



Avui voldria oferir-te
quelcom diferent per dinar:

D'aperitiu,
un Martini blanc amb gotes de vodka
( agitat, no remenat! )
i una oliva.
La triaria sense pinyol
i mossegant-la lleument te l'oferiria...
Voldries prendre-me-la de la boca?

D'entrants,
una amanida tèbia:
fulles d'enciam i d'endívia
i al damunt, trossets de nou,
batut de formatge rocafort i crema...
Potser podria treure'm la samarreta
( per no tacar-la! )
i deixar caure gotes de salsa
des del meu coll, que regalimessin
per damunt dels pits fins als mugrons...

De primer, crema de marisc
( diuen que és afrodisíaca! ).
Me la prendria amb els pits en l'aire
davant teu, desafiants.

De segon,
alguna cosa que no ompli massa.
Mentre el menges,
t'avisaria que no porto calces.

Per postres, dolç:
maduixes amb nata
( Fora faldilla! ).

En lloc de cafè, he pensat
que podia servir-te un xarrupet de licor
al meu melic: si m'estirés nua damunt la taula...
No, nua no! Amb mitges, lligacames i sabates de taló!
Si m'omplís el foradet de la panxa amb marc de cava...
em sembla que t'ho beuries de gust!

Per sobretaula, tu i jo.
I una bona migdiada!



Unaquimera (pseudònim)

Saps?



Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul
—dues meitats bessones desaparionades—.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.

Amb l’amor a l’esquena , com una casa closa,
i un bri d’esglai al cap de les antenes,
m’emparro per l’escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.



Maria Mercè Marçal

espanya_75

 Joan Brossa
Enric Beltran

Final



Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!


Joan Brossa



Oda al tomate



La calle
se llenó de tomates, mediodía,
verano,
la luz
se parte
en dos
mitades
de tomate,
corre
por las calles
el jugo.
En diciembre
se desata
el tomate, invade
las cocinas,
entra por los almuerzos, se sienta
reposado
en los aparadores,
entre los vasos,
las mantequilleras,
los saleros azules. Tiene
luz propia,
majestad benigna. Debemos, por desgracia, asesinarlo:
se hunde
el cuchillo
en su pulpa viviente,
es una roja
víscera,
un sol
fresco,
profundo,
inagotable,
llena las ensaladas
de Chile,

se casa alegremente
con la clara cebolla,
y para celebrarlo
se deja caer
aceite,
hijo
esencial del olivo,
sobre sus hemisferios entreabiertos, agrega
la pimienta
su fragancia,
la sal su magnetismo:
son las bodas
del día,
el perejil
levanta
banderines,
las papas
hierven vigorosamente,
el asado
golpea
con su aroma
en la puerta,
es hora!
vamos!
y sobre
la mesa, en la cintura
del verano,
el tomate,
astro de tierra,
estrella
repetida
y fecunda,
nos muestra
sus circunvoluciones,
sus canales,
la insigne plenitud
y la abundancia
sin hueso,
sin coraza,
sin escamas ni espinas,
nos entrega
el regalo
de su color fogoso
y la totalidad de su frescura.


Pablo Neruda

El poder de les rebaixes



És bonic passar per caixa
quan ve el mes de juliol
havent adquirit al vol
algun fòtil de rebaixa.

Tenir el que no es necessita
esdevé un plaer tan gran
que el diner gastat comprant
en rebaixes ens excita.

Calçotets, mitjons, sabates,
plats, paelles o un ansat,
sostenidors, bragues, bates,
tot fa peça, si és barat.

Hi ha senyores enjoiades
amb els ulls desorbitats
que s'empassen a mirades
preus, colors i qualitats.

Hi ha senyors que, per l 'aspecte,
semblen força desmenjats,
però al final, en efecte,
surten molt empaquetats.

Tanta fam adquisitiva,
què la fa néixer? D'on ve?
Hi ha una força volitiva
als espots de la TV?

Ens gastem la paga doble
amb estalvi per escut?
Som esclaus d'un joc innoble
o d'un poder absolut?

D'aquesta dèria revessa
no en sabria pas dir el nom;
et deixo, lector, tinc pressa:
vull sortir a comprar quelcom.



Salvador Oliva

Una llengua



Una llengua no sap res
del bé i del mal.
Això és cosa nostra.
Una llengua és com una ombra.
Si aixeques un puny,
ella també l’aixecarà;
si fuges, ella també
fugirà darrere teu.


La llengua no sap res
De la veritat i la mentida.
Això és cosa nostra.
Una llengua no aixeca parets,
les pinta de colors.
La llengua no mata ningú,
ens uneix.



Però, això sí, una llengua,
una llengua es pot morir.


Kirmen Uribe, Mentrestant agafa'm la mà

Mon pare fou


Mon pare fou
del tot ateu.
No un ateu tou
si creu no creu...
Igual que un cuc
l'home és fugaç
i serà suc
i després gas.
Com mor el cos
mor l'esperit
i en el rebost
de l'infinit
els llucifers
són electrons.
No hi ha res més.
No hi ha més mons.
Estava en contra
dels més-enllans
i de les ombres
dels capellans.
Mon pare fou
del tot ateu.
No acceptà jous
posats per zeus.
Aquests mahomes,
pastors, profetes,
papes de romes,
gurus, mongetes,
tiratarots,
vidents, xamans,
santons, els gots
giravagants,
mèdiums, druides,
budes, odins:
paraules buides
sense re a dins.

Un dels pocs pics
que féu esment
del seu morir
digué breument:
que quan expiri
ma cendra escampin
al mateix pàrquing
del cementiri.
Mon pare fou
del tot ateu,
ni el xuclà el pou
ni el xafà creu.
No sé si en veia
mai de fantasmes,
sé que no hi creia:
guerra als miasmes.
Ara, a la feina
mesurà espectres,
tenia una eina
que els veu perfectes:
un espectrògraf
de masses, que és
com si un fotògraf
que s'hi endinsés
fes transparents
i ens els fes veure
els components
de la matèria,
i els determina
de forma exacta,
precisa, fina,
car d'això es tracta,
que ell feia anàlisi
moderna, química,
sabent que l'avi
en deia alquímia
com remenava
sofre, esperit,
cervell, paraules
i brins de nit.
I així i tot fou
del tot ateu.
I no un ateu tou:
no hi creia, en reus.



Enric Casasses, del llibre T'hi sé

Autoreciclatge



Les penes, al contenidor groc

-doblegades com si fossin tetrabriks-

Els defectes, al blau

-estripats a trossets

perquè passin pel forat-.

El rancor, al verd

-amb les ampolles de vi

que vaig buidar a l’aigüera

i que ja no ens beurem mai-.

La ràbia i la pena, al marró.



Ara sí que sóc

una dona sostenible.




Estel Solé, del llibre Dones que somiaven ser altres dones

El bany



El bany

A l'aigua ens abracem: té el pubis
escarolat, la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M'hi encavalco.

Fuig.

Entrecuixem. L'agafo

pels flancs, amb besos l'asfixio.

Fuig

un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.

Així que surt del bany,

regalimosa, les agulles d'aigua
que li queden pel cos evaporant-se
son crits d'amor.

Aleshores parlem

amb ajut de metàfores. Com dir si no
l'excés d'aire calent que abrusa el pit,
el segament de cames i genolls,
el cor que se'm desboca quan la miro
dreta o jaient.


T'adoro

fins l'esquelet.




Joan Vinyoli

Queda prohibido


Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarte un día sin saber qué hacer,
tener miedo a tus recuerdos.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
No luchar por lo que quieres,
Abandonarlo todo por miedo,
No convertir en realidad tus sueños.
Queda prohibido dejar a tus amigos,
No intentar comprender lo que vivieron juntos,
Llamarlos sólo cuando los necesitas.

Queda prohibido no ser tu ante la gente,
Fingir ante las persona que no te importan,
Hacerte el gracioso con tal de que te recuerden,
Olvidar a toda la gente que te quiere.

Queda prohibido no hacer las cosas por ti mismo,
No creer en Dios y hacer tu destino,
Tener miedo a la vida y a sus compromisos,
No vivir la vida como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echar de menos a alguien
Sin alegrarte, olvidar sus ojos, su risa,
Todo porque sus caminos han dejado de abrazarse,
Olvidar su pasado y pagarlo con su presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
Pensar que sus vidas valen más que la tuya,
No saber que cada uno tiene su camino y su dicha.

Queda prohibido no crear tu historia,
Dejar de dar las gracias a Dios por tu vida,
No tener un momento para la gente que te necesita,
No comprender que lo que la vida te da,
También te lo quita.

Queda prohibido no buscar tu felicidad,
No vivir la vida con una actitud positiva,
No pensar en que podemos ser mejores,
No sentir que sin ti este mundo no sería igual.


Pablo Neruda

El nombre Pi



El nombre Pi és ben digne d'admiració
tres coma u quatre u.
Totes les xifres que segueixen són també xifres primeres
cinc nou dos, perquè no s'acaba mai.
No permet de ser abastat sis cinc tres cinc amb la mirada,
vuit nou amb el càlcul,
set nou amb la fantasia,
ni tan sols tres dos tres vuit amb la broma o comparant-lo
quatre sis amb qualsevol cosa
dos sis quatre tres arreu del món.
La serp més llarga de la Terra després d'uns metres s'acaba.
Si bé un xic més tard, els passa als drac de les rondalles.
La processó de xifres de què consta el nombre Pi
no s'atura al marge del paper,
és capaç de prolongar-se per la taula, per l'aire,
per la tàpia, les fulles, un niu d'ocells, els núvols, i continuar pel cel,
per tota la immensitat i la inflor de l'aire.
La cua d'una cometa és tan breu com la d'una rata!
la llum d'un estel és tan feble que fins es torça dins l'espai!
Aquí en canvi dos tres quinze tres-cents dinou
el meu número de telèfon el teu número de camisa,
any mil nou-cents setanta-tres sisena planta
nombre d'habitants que té la Terra quatre rals
dos dits l'ample dels malucs una xarada i un codi xifrat
en el qual trobem rossinyol meu, ara volaràs, ara cantaràs
seguit de "es prega de conservar la calma"
i també el cel i la terra un dia moriran,
però no pas el nombre Pi, ell sí que no,
ell continuarà endegant el seu bon cinc
el seu vuit selecte,
el seu set no pas definitiu
esperonant, ai, esperonant la mandrosa eternitat
fins a esdevenir perdurable.

Wislawa Szymborska


Llegenda



Sento un galop de cavall que ressona
per les parets del congost.
Ja em deuen
enviar un altre jove d’ulls clars
que salvi la donzella.
Mireu-la allà, sota aquell teix letal,
pàl·lida i espantada, com tremola. Jo esmolo
els unglots de les urpes, preparo
la flamarada fètida que els estabornirà.
Devoraré
donzella i cavaller. Allò que tant desitgen
ja els ho daré de pressa:
la seva carn serà una sola carn
mesclada als meus sucs gàstrics, el meu ventre
enorme els serà alhora
catedral de les noces i tàlem de la còpula.

Ja arriba, ja és aquí.

Un bon cavall, sí senyor. També me’l menjaré.
I una bona armadura. L’esclafaré amb les dents,
com qui trenca
un ametlló d’acer i en treu l’ametlla tendra.
Ara la noia el veu. Respira esperançada.
Jo llenço un gruny,
retruny
per l’univers sencer. Moc la cua dentada.

Pro què fa aquest xicot, sense elm ni bacinet?
Fins ara, als altres, els veia brillar els ulls
pels traus de la careta. A aquest li veig la cara,
li veig els rínxols d’or, la boca decidida,
l’esclat de la mirada,
l’aura que l’embolcalla.
Em mira, se m’atansa, no em té por.
Trec una flamarada, i ell corre cap a mi,
tot brandant la seva arma.

Què em passa que les forces m’abandonen el cos?
Què tinc, que els ulls m’esclaten?
Li ofereixo el meu flanc. Me’l travessa amb la llança.
Me li dono amb amor i ell, amb odi, em forada.

Pro els dracs no morim mai.
Com el Mal, com el Fènix,
renaixeré del meu propi cadàver.



Narcís Comadira, del poemari Lent

Rosa



Indecisa, rara, nova,

ara comença la rosa.


-Dama lleugera, ofrenada

   sou al rei.


Entre focs i violins

   d'artifici,

les llums, triomfals i fortes.


-Com sabré que la promesa

és aquesta dama tímida?


Contra el matí que la volta

no troba l'aire, no gosa,

   la rosa.



B. Rosselló-Pòrcel

res no m'agrada tant


[I]


res no m'agrada tant

com enramar-me d'oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.



cante llavors, distret, raone amb l'oli cru,

amb els productes de la terra.



m'agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa torrat, que el desgracia,

sinó amb aquella carn mollar que té

en llevar-li la crosta socarrada.



l'expose dins el plat en tongades incitants,

l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal

i suque molt de pa,

com fan els pobres,

en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.



després, en un pessic

del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,

agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,

eucarísticament,

me'l mire en l'aire.

de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.



cloc els ulls i me'l fot.



Vicent Andrés Estellés, de Les pedres de l'àmfora

El vi


No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.

Vicent Andrés Estellés